Per l'Egeria que me butèt aquí, sus la tèla,

Quand vendràs vièlha un ser a la candèla,

Te trufaràs pas pus del paure de ieu, Ò malonèsta!

Que te caldrà cavalcar lo teu de monta-mameta!



vendredi 14 décembre 2012

Adieu Coumisset

Capelada al Coumisset, Renat Caylus, qu'encontrèri un jorn sus mon camin d'Occitània e que me faguèt l'onor de son amistat.
« Cal risolejar dins la vida, E puòi l’istòria es polida ».


La leiçon de francés Febrièr de 1981
tirat de Passejada dins las nívols, Cercle Occitan "Tega-Los" Clarmont d'Erau,2000.
Contada dins Occitània tota, es aicí botada en alexandrins pel Coumisset.

Un carri a quatre ròdas, un polit atelatge,
La filha dau Marqués, arriba de viatge,
Joanet lo domestic es aquí, prevenent :
La patrona al castèl es un eveniment !
Partida estudiar amondaut a París
Reven a la subita per viure al País.
Adonc per l’ajudar lo brav’ òme s’aprèsta
Mas la filha a vint ans, per sautar es plan lèsta.
Lo Mistral es un vent, direm mai que curiós ;
Aima plan s’enfusar sota los cotilhons.
Joanet es pas « avucle », a plan vist en passant,
Los tresaurs destapats per son amic lo vent !
« Vous avez admiré j’en suis sûre ma souplesse* !
Li ditz la domaisèla ! Ah ! C’est beau la jeunesse **!
Souplesse, Souplesse ! Qu’es aquò ? Sabi pas,
En francés siái un ase, aquò l’amagui pas !
Mas conoissi per còr la lenga dau país
Aquò’s un « tafanari », es atal que se ditz ! »

*Souplesse = soplesa 
**Jeunesse = joventut, joinesa, jovença







dimanche 4 novembre 2012

Lo desnasigatge


Siái tombat, fa pas gaire, sus una frasa de Maria Roanet que m'agrada fòrça e que me donèt a rasonar. Per dire, pudicament, que dins un temps pas tant alunhat qu'aquò de nautres, lo mond pudissián qu'enfalenavan escriu : « Èra un temps que los òmes sentissián l'uman coma lo chin sentís a chin. »
Vertat es, qu'aviái, dau costat de la mameta, una tanta vièlha demorada al cavilhièr pr'amor d'un nòvi tombat dins una trencada de l'ubac, que respondiá a la question dau maridatge, que las amigas caritadosas mancavan pas, pietadosament segur, de li pausar cinquanta còps per setmana :
« Perqué volètz que mete dins mon lièch de carns d'òmes que sentisson ? »

Podèm aquí pagelar l'evolucion de l'espècia.
Qué dire de la joina secretària que partaja mon burèu e que pren tres dochas per jorn, se cambiant cada còps de vestits de cap a cima ?
E d'ont mai son candes lo mond, d'ont mai vesèm espelir de desodorants qu'espetan e que rebutan los limits de sas performanças. 24, 48 oras e ara per ara 96 oras ! Quatre jorns sens se lavar ! Te rendes compte, joventa ? Quatre jorns !
Lo fach es, que sèm dins una dictatura, un edat de vergonha nasala. Malastre an aquel que daissa solfinar a las narras de son semblable una mica de sas flairas corporalas.
Mèfi, que siái pas a dire aquí que cal empestar coma pet de pudís mas coma per tot, caldriá rason gardar ! E puòi, e aquò me questiona : son los meteisses pimpilhoses dau niflàs, que tòrçon lo nas quand montan al campèstre davant una bosa de vaca o l'olor de la vinassa que se distilha per far lo tres-sièis, que se chalan de viure dins de vilassas pudentas. En mai, pomponejats e perfumats, tissoses e irreprochables sus eles, embaumats coma faraons de l'Egipte anciana per l'eternitat, te van amassar sul trepador, a travèrs una saca de plastica finaudèla que non sai, la mèrda moligassa de son chin.
E con de chin ! Vai te'n cagar dins la gandòla e porta-me la clau!

Qué volètz, nos an jogat lo plan-pensar, la pensada unenca, la contra-pensada sistematica, lo politicament corrècte, ara nos cantan, dins un desnasigatge impausat, lo sentir-bon 96 oras a de reng !

Se la tatà tanturla aviá agut aquò, auriái uòi una molonada, un fais de parentèla, mas adieu l'eretatge que nos seriá passat jol nas, una pesolhina de cosinas e cosins nos l'aurián manjat..

Per n'acabar, una comparason me sembla de bon far amb la cocina modèrna que te prepausan dins los « restaurants » autoproclamats dau paure nòstre Clapàs. Dins lo vent de la mòda, te servisson de bajanat sens chuc ni muc, sens olor e sens sabor, que te lèvas de taula amb lo ruscle, la pèl dau ventre pegada a l'esquina. Alavètz que, quand picavas un còp de toalha a cò de la tatà tanturla, t'arregalavas de recaptes nolents que te tenián al ventre, 96 oras pel mens.

Avèm pas tot ganhat, n'i a tant-e-maites de bonas fortunas que uòi nos passan jol nas...

mardi 23 octobre 2012

Vai-z'i Popó!

   Ara qu'Armstrong, non pas lo grand colhon de la luna, l'autre, lo rei de la reina pichòta, estela demest las ensenhas, estela que tomba dau firmament esportiu, ven de descaire e de s'escrapochinar coma una figa mòla dins lo fangàs de sas messorgassas, nos podèm legitimament question pausar.
   E se d'ara endavant, per ganhar lo torn de França basta d'arribar segond o afortissi aquí sens trastejar una minuta: Polidòr, lo nòstre Raimond, es lo campion mai bèl que la tèrra aja portat.
   Popó ven enfin de ganhar lo torn! Òsca, vai-z'i Popó!

   Per çò dau dopatge, sèm aquí entre nautres, anam pas jogar las catamiaulas, nos pagar de mots o de bèls imatges. Fa un moment que sèm adralhats.
   Per ieu, nascut dejós una soca de carrinhana, çò que m'estonava èra de veire los espanhòus de l'epòca me téner pè dins la laga quand èrem a vendémiar, que sens me conflar, lo sabi copar lo rasim.
Lo jorn que diguèron dins lo pòst que Contadòr èra cargat fins a las glandolas de menèstras magicas, comprenguèri çò que n'èra de sos compatriòtas vendemiaires.
   Los meus, de paises, èran cargats de quicòm de mai sanitós. Cal pas creire, lo Politi, vièlh minaire a la retirada, se seriá pas sortit sas cent trenta semaus en fusta, quichada per comol amb son capèu de rasims que n'i aviá tant dessús que dedins, sens desquilhar per abans sos tres litres de bon vin! Sens comptar que s'empastagassava coma cal abans cada repais.
   E degun se seriá pas imaginat de li levar sa paga per tan pauc.

vendredi 12 octobre 2012

Per metre a l'ora las pendulas


Cacaracà ! Aquí que nos cantan son cacaracà, que nos lo fan petar tot lo sant-clame dau jorn, dempuòi qu'un francés, Sèrgi Haroche, es estat guierdonat dau prèmi Nobèl de fisica, pas qu'aquò.
E ieu de faire coma a l'acostumada la lenga de pelha.
Primièr çò que te dison pas aqueles mercands de grimaças, o alara a la chut-chut, es que lo sénher Haroche deu partejar son prèmi amb un american que se ditz Wineland, lo plan nommat. Pels ases, en v.o. (version occitana) Tèrra de Vin! Amb un nom com'aquò seriái pas estonat que siaguèsse un pauqueton d'en çò nòstre lo tipe, mas rai, passi.
Segondament, t'amagan que lo nòstre prèmi Nobèl novèl a la dobla nacionalitat franco-marroquina, que nasquèt a Casablanca e qu'en mai es de confession josieva. Aquò fariá benlèu pas pro polit sus la fòto? 
Mas quin palm de nas als braves innocents nascuts dins un endrech
Òsca sénher Haroche e Wineland!

Pasmens, pasmens me demandi a qué me van servir dins mon cada jorn de ciutadan normal aquestas recèrcas tan sabentassas e premiadas uòi. E de te dire, que seràn utilas per faire de relòtges mai precises que los relòtges atomics. Sèm al bolhent de la bugada! I tòrni pels ases : los relòtges atomics an una precision de mai o mens, (aquò depens se te siás fach engarçar per Darti) 5 picosegondas ( 1/1000 000 000 000 s) Valent a dire, que te prenon 1 segonda cada tres millions d'annadas.
Ni pas pas per faire un formatge! E ben van faire encara melhor. Aquò me quissona lo cap.

Per vos dire. Siái sortit ieu, d'un vilatge de la plana lengadociana, qu'aviá quilhat enaut sa pòrta bèla de l'Edat Mejana, un relòtge de paret, de cada costat de la torre. Quand marcava la girolèta Tarrau, e que bufava lo tipe coma un biau, un costat dau relòtge s’alentissiá mentre que l’autre contunhava de s’encaminar dapassèt, çò que fa que los que trespassavan la pòrta anciana, viatjavan dins lo temps, de còps que i a de mai d’una bona mièja-orassa. 
I aviá dins lo vilatge doas menas d'estatjants, los que fonccionavan a l'ora de l'endedins e aqueles que marchavan a la de l'endefòra. Quand los divisi en doas categorias, es pas d'a fons exacte que la republica se mainèt de nos cambiar l'ora segon la sason e inventèt quand èri jove l'ora de Giscard, que d'unes sonavan puslèu "in memoriam" l'ora de Berlin. 
Doncas, per far lo plen de Sèta, i aviá los de l'endedins e los de l'endefòra, los de l'anciana e los de la novèla e Tempeston filh de Tempèsta, reborsièr mostachut de la plena pèl, que senhorejava dejós lo pòrge e que sortissiá de son pochon, al cap de sa cadena, una mòstra en aur que lusissiá coma lo solelh e que nos balhava a nosautres drollets estabosits l'Ora, la sola, la de l'astre que coma ela, dardalhava sos rais.

Me demandi çò que pensariá, lo nòstre paure Tempeston, dau prèmi Nobèl novèl. Mas crenti d'o devinhar!

dimanche 7 octobre 2012

Qué fas?


Escota-me brave mond !

Pòtafin o Lecaplats,
Lèvafauda e Lecacuol,
Despenjafigas o Cambacort,
Paucparla o Parla-solet,
Despiucelaire-de-noiriga e Cuolcossut,
Qual-Sabètz e Soldat-desconegut,
Brandacoeta o Fretamonilh,
Tubaire-de-cambe e Cambatòrt,
Tiracometa e Picamòtas,
Gostasolet, Gacha-empega,
Badapetancaires,
Tòcamanetas, Tòcapisson o Tòca-la-bomba,
Cuolpolit, Pòtagròs e Morre-lord,
Chucavin e Tetafiòlas.


Ausís-me,

Manja-bon-Dieu, Manja-capelan e Manja-quand-n'a,
Bramafam o Grand-gosièr,
Passa-que-t'ai-vist e Pesolh-revengut, Vistaflac,
Fug-l'òbra,
Escanagalina e Galbralhat,
Naslevat o Aclapamòrt,
Tastapinhòla o Petacandèlas,
Secafetge e Fetgedur,
Colcavestits e Cochacotilhons, Cauçalong,
Extraterranenc e Pèterrós,
Cuol-de-fusta o Cuoltondut, Pissafreg,
Pèlroge, Morrenegre e Blanca-pèl,
Mòrt-nat o Sauvaraça !
Vièlh jovenòme, Joan-femneta,


Entend-me,

Trucataulièr e Ritz-quand-plòu,
Sòt-bogre,
Capplumat, Sucpelat e Barbalong,
Cagasec o Pissaprim, Cagamessòrga e Pissavinagre,
Torcapapièrs,
Crebapaure o Paucval,
Cuolbenesit e Mariamèca,
Cuolnus e Negravestida,
Sautaròcs, Sautabartàs, Sautabaranhas,
Tustaboisses e Cercabregas,
Fan-coma o Curatrast,
Galabontemps e Bicafreja,
Marcamal e Malpensa, Malmaridat,
Gastacamin,

Contra tu, Ò mon pòble, vòli maissar un còp de mai !
N'i a pro de badar las figas e de se la passar doça sens soscar a deman. La veses pas venir la darrièra crosada que te forabandís de ton país ?
Qué fas de çò que te demòra de ta tèrra, pòble Sarradenièr e Esquichabonheta ?
Qué fas de ta lenga, pòble Parlaponchut, rascladura vergonhosa de raca-vomit aparisenquida ?
Qué fas de ton èime, diga, Joan-Colhon?

Mas qu'espèras per te quilhar dins tas espèrras e faire un pet a la luna !!! 

jeudi 27 septembre 2012

Lo balèti de las faussas-cadaulas


Los vesètz pas venir los d'amondaut amb sos solièrs vernisses enquitranats e son baston merdós :
« La Francimanda dels Jòcs acusa lo Montpelhièr-Erau Andbòl Club, campion abans l'ora, d'aver farlabicada una partida e daissat ganhar una còla bretona relegabla ».

Aquela empega ! I a aquí quicòm de mai o de mens, los vièlhs dau banc dels vièlhs son unanimes e, per un còp, d'acòrdi amb ieu.

E mai, ipotèsi completament bajòca de segur, e mai lo Clapàs agèsse trichat, per se cambiar un pauc, que n'aviá un sadol, pecaire ! un regòbi de ganhar tot dempuòi quinze ans, ont seriá lo mal ? Seriá pas estat que messorgueta, auriá trichat per pèrdre quand n'i a tantes-e-maites que trichan per ensajar de ganhar.

E aquí la trèva dau manipòli, dau pache occitano-breton, o crime de lesamajestat a carga de la serinissima París ? Coma per còp d'astre, los enganaires son totjorn dau costat d'Itàlia, de Marselha e ara de Montpelhièr.

Podra d'embòrnia e conte de ma Grand la Bòrnia a l'encòp ! Sus las talveras de l'iscla de la França semenan lo dobta e l'escòrna per culhir lo desonor : se lo andbòl engarça, lo fotbòl el tanben enfifrèt, fa pas gaire, cal tornar lo campionat de l'an passat al PSG. Aicí sèm !

Pasmens, desvirar l'argent dau Qatar e se pagar entraïnaire, jogaires, enquadrament tecnic e tutti quanti, a còp de bariòtas comolas de miliassadas de milions d'èuros, es pas aquò la vertadièra engana esportiva ?

samedi 15 septembre 2012

Còp de fotre!


Dins los temps que sèm, amb los mejans de uòi, t'avertisson la velha per l'endeman...

Diga, occitanista pèterrós
Un còp de mai, i a lo fuòc a l'ostau,
Pel Patrimòni cal faire nombre, cal escanar lo DRAC
Te cal davalar amb la còla, per manifestar, al Clapàs !

Diga, occitanista vilandrés,
Arlèri de tribuna emparpalhonat,
Farandelàs que me preven al quicha-clau,
Ò, militant bèl de la plena pèl,
Que siái pas digne de te descorejar la savata,
Lo Patrimòni, uòi, se'n batèm, cal vendemiar...


E per se plan regalar, l'original de l'Escotaire :

Diga, filha de mas
Crotada de naut en bas
Quant lo vendes ton formatge gras ?

Diga, filha de vila
Morre d'anguila
Fems de lièch,
Tres francs e mièg !

F. Dezeuze, Saveurs et gaietés du terroir Montpellièrain.

dimanche 9 septembre 2012

Vosautras, las femnas



Me veni de crompar lo libre de Josiana Ubaud : Escrichs sus leis femnas, escrichs de femnas, (IEO Lengadòc, 2012). Me fasiá bravament mestièr e pòdi faire aquí, brave mond, mon « coming-out » de masclista inconscient que sens o voler, de còps sens quitament se'n trachar vos grafinhèt tant-e-maites Ò femnas enfachinantas!
D'ara en davant, Diccionari ortografic  (Trabucaire, 2011)  per verificar la blosetat de ma lenga e Escrichs sus leis femnas per de dire d'èstre a carrau. Òsca e mercé Josiana !



Mas cossí creire encara dins las femnas se venon tan colhassas coma los òmes, se se meton a jogar o a s'interessar al fotbòl per exemple, a polluïr mar e garrigas sus de mòtos marinas o de quads ? Avís ! que sus la talvera, ieu, semenarai lèu, de clavèls ponchuts !
Pièger. L'autre jorn que me passejavi pel campèstre, te vegèri, ò òrra cachavièlha, una femna caçairitz.
Se i a un domeni, per melhor dire, una caça reservada a la conariá umana dins tot son ample, es plan, al nòstre, la caça..
De tropeladas avinassadas que montan a l'assalt de las garrigas nautas e dels travèrses d'Erau, per maselar amb de fusilhs de guèrra que tiran a balas, a de quilomètres, de pòrcs domesticats que te manjan dins la man, aglandats e agranats cada jorn de l'an que Dieu fa, còsta lo camin, qu'es mai aisit per los carrejar, un còp tugats, sens grafinhar los quatre-quatre flame nòus.
De vièlhs tups o qu'an la nèbla, qu'i veson pas res d'aquí alà, quand an pas la tremblòta, assetats a faire lo penequet, sus de sètis plegants caquis, vai te'n saupre perqué ? que son engolits per de cuols coma de departaments ! De papetas rances amb son morre de vendémia, destressonats dau subte quand passa un passejaire tranquillet : « Requiescat in pace » paure passejaire que passejaràs pas pus...
Me faràn pas prene un cat per una lèbre, los caçaires son los nosibles màger de las garrigas nòstras !
Urosament que de còps que i a, se tiran dessús. Coma aquel dau vilatge que caçava lo perdigal, en estiflant per retipar lo cant de l'aucèl e que contava puòi fièr e ufanós, lo piòt: « Talament plan faguèri lo perdigal, que cacèri un còp de fusilh » ! Òsca !!!
Per prene l'auçada, o puslèu la prigondor abissala dau compronòbis d'aquel mond, basta de fulhetar « le chasseur français », mas pecaire ! lo caçaire occitan val pas mai. Siái tombat dessús l'autre jorn dins la sala d'espèra de mon dentista, me vau abonar lèu fach.
Aquí d'articles de fons sus las armas de mai en mai potentas e d'anóncias e de reclamas, ne vòs n'as.
Las anóncias trantalhan de compés entre encontres calhòls e reclamas per repiutar las bicas-mòlas, que lo caçaire desmasclat, sa tintaina, sa maròta, es de tirar son còp, de qué que siágue e de recargar sulpic !
Per las reclamas i a de botigas melhor provesidas que Macarèl, que van de l'estring pantèra (i a pas fòrça pantèras dins los bòsques d'aperaquí, es benlèu per aquò que ne fan sonque d'estrings?) a la tenguda de camoflatge fluorescenta per atraire los singlars desesperats de la vida! O cal veire per o creire.

Enfin, tot aquò per vos pregar legeiras polidas, de pas descaire a nòstre paure nivèl de colhauds. Ai pas a vos donar conselh, mas al mens daissatz la caça al masclum.




dimanche 24 juin 2012

« Avèm de novèlas...


   L'autre-ièr escoatèrizavi un banc dau Clapàs, dau costat de l'Uòu, al moment de la pausa de miègjorn.
Sens èstre sortit de l'ENA, Escòla Nacionala dels Arroïnas-paures, que faguèri ieu la facultat promocion botifarras, siaguèri tocat un còp de mai dau biais que manjan mal lo mond.
   Macarèl, que manjan mal lo mond !

   Dreches, sovent en caminant, s'empassan de mangiscla fast-fotudas, de pans-carnats shit-burguerizats. Al cinèma d'a costat de maires-galinas crompavan a prètz d'aur de milhs grasilhats e OGM per sa clocada rebombèla que la panolha li semblava ja una rebola.

   Sèm, qu'òm vòlga o pas, dins l'Edat de la Mac-Dominacion.

   D'unas, per contra, pas tan colhonas, s'assadolavan sonque d'una poma o d'una ensalada. Pasmens, aquelas integristas, quand se maridan, se maridan jol regim vegetarian e me donavan a pensar que lo sacrament de maridatge e lo sacrament de peniténcia, de còps, fan pas qu'un.
Coma fan per jogar als quatre cambajons, los vegetarians ? Es verai que la vegetariana sovent seca las figas e se marida pas o alara pas longtemps. E òc, se fa pas saussòla amb de regardèlas !

   E n'éri aquí, en badant aquela chorma, a me montar la carrèla e me rementar l'aventura dau paure sénher de La Perosa.
Vos sovenètz, Loís lo XVIn, abans que de passar a la guilhotina e son famós: « As-t'on des nouvelles de Monsieur de La Pérouse ? »
Lo paure La Perosa, un occitan que partiguèt sus l'òrdre dau rei Cezet, per descobrir Austràlia amb dos batèls, l'Astrolabi e la Bossòla, e que faguèt fracatge sus l'iscla de Vaniquoro.
E ben, los lingüistas qu'an estudiat lo dialècte dels indigènas de l'iscla se son trachats que lo mond de l'endrech, encara uòi, nomman una fava que sembla una mongeta : caçolet. E de ne conclure que d'unes marins occitans an rescapat al fracatge, subreviscut sus l'iscla e cosinejat son plat nacional !

   Que cosinejarián lo mond de uòi se fasián fracatge sus una iscla desèrta ?
   Fin finala, diga-me çò que manjas e te dirai qual siás !

mardi 5 juin 2012

Total Festum de 2012


Venètz nombroses nos ajudar, per vòstra preséncia, a tornarmai roquetizar la Roquetia, dins una festassa grandarassa!
Detalhs aquí

jeudi 3 mai 2012

París, París...


« Qui a vist París e noun Cassís a ren vist ».

Es per aquela frasa estampada sus una carta postala, que lo mond de l'endrech atribuïsson a Mistral, que pequelet, vegèri pel primièr còp escricha nòstra lenga.  Quina vergonha !  Quand pensam a la molonada de cap d'òbras, a la riquesa d'una cultura amagats a la curiositat e a la set d'aprene de sos dròlles. Se'n risent, lo papeta m'assabentèt sus la frasa e cabussèri cap e tot dins l'occitan amb lo bonaür que sabèm. Mercé París !

Pasmens, perqué nòstre pòble, lo Frederic primièr, agacha de longa ailamont aquela puta escanaira que nos emmasca ? Seriam, nosautres occitans, bretons o basques de sadomasoquistas sens o saber ? «Òc-ben !  Fai me mal, encara e encara, aquò m'agrada, siái un sado mas òc ! »

Qu'aquel, demest vosautres, qu'a pas fach lo pelegrinatge dins la vilassa, per rendre l'omenatge segon l'usatge feudal de la jurada o per s'esbaudir de las beutas d'una vila autoproclamada vila de las Luses, m'escrigue lo primièr comentari !

Que m'escrigue lo segond, aquel que s'es pas estabosit per las avengudas bastidas de la sang de nòstres vièlhs, o dins los musèus-palaises comols de las riquesas raubadas a la tèrra tota, per una vila que matrassa sas femnas en li plantant de  plumas pel cuol, dins de molins que molinan d'argent brut enluòc de blanca farina !

Çaquelà, es pas perdut d'a fons, luònh se'n manca. L'espèr se repiutèt l'autre jorn al fons de mon èime còrcachat. Curiosament, es un sondatge que me venguèt portar solaç.

A la television, lo jornalista en dòl, que veniá d'anónciar una desbranda de mai dau PSG, apondèt, amb una mina de cagaire, que li agradariá melhor a 75% dels francéses que siaguèsse Montpelhièr que ganhèsse lo campionat de frança de fotbòl que non pas París. Çò mai bèl es que semblava s'estonar, lo piòt, e amb el sas cogordas de companhas, d'aqueste sondatge.

Quand la còla dau Clapàs anèt jogar a Marselha, los partisans de l'OM en luòc d'encoratjar son equipa bramavan darrièr Montpelhièr melhor plaçat per faire rampèl a París. Solidarnòc obliga.

Se lo mond dau fotbòl, que son pas, o cal dire, totes de prèmis Nobèls e qu’an pas inventat la podre que peta, refusan l'alienacion programada que ne serà dels mai aluserpits de vosautres ? Cal que se boleguen lèu fach la maquina a compreneson, macarèl !


I a de causas bonas de prene dins totas las culturas dau mond. Una d'aquelas, me sembla, es lo biais qu'avián los viquings d'un còp èra, de beure sa victòria dins la clòsca de sos enemics vencuts. Se n'i a un demest vautres, que monta amondaut, a París, que doblida pas, l'en prègui, de me tornar lo servici de taula. Las onze clòscas voidas (de tot biais per èsser voidas son voidas!) dels jogaires dau PSG, per trincar a sa santat !

Tant qu'a far, pòt portar tanben aquelas dels remplaçaires e de l'entraïnaire, que serem nombroses, e ges besonh de sondatge per o afortir, per beure aquí dedins lo sanchinian de cada jorn, a regolitge !

vendredi 23 mars 2012

L'amor

Se volèm faire passar la lenga, benlèu qu'aquela cronica geniala i bastarà pas d'a fons. Dins los temps mercantils de uòi, çò que marcha es çò util, çò que rapòrta... Cal far nàisser curiositat e interès.
Legiguèri, fa quauques annadas, dins la Setmana, un raconte de Miquèl Rocard que valiá lo còp, benlèu un peis d'abrial, mas aquò rai.
Disiá que dins son temps de ministre, la Marina Francesa aviá recebut de radars novèls ultà-performants. Se trachèron lèu, los militars, qu'amb aqueles radars podián localizar amb una precision granda totas las flòtas de peisses a de miliassadas de quilomètres ! E n'i a un demest los marins, mai aluserpit que los autres, benlèu enfant o fraire de pescaire, qu'aguèt l'idèa de comunicar la posicion dels peisses als marins bretons que pescavan a l'entorn. « Çò que costa me desgota, Çò desgalhat profiècha pas a degun ! »
E vaquí doncas nòstres marins bretons cap a la pèsca miraclosa. Levat qu'a cada còp, los naviris japoneses lor passavan davant. D'aquí comprenguèron que las comunicacions de la Marina Francesa, ba sabètz aquela que compta lo mai de cocuts, las comunicacions doncas èran espiadas.
Pasmens lo militar intelligent, caput coma l'ase dau paure Sidòbre, s'encapricèt e los còps seguents donèt la posicion dels peisses en breton. E vaquí nòstres pescaires bretons primièrs e solets a pescar.
Mas l'annada d'après i aviá dos japoneses de marcats a l'universitat de Kemper, en licéncia de breton !

Podriái dire aquí, per vos faire tibar l'ausidor e marcar lèu fach a Pau Va, en licéncia d'òc, la comba romegosa que i espelisson amagadas las girilhas, la rasa de vinha qu'i traparètz la lèbre al jaç per la convidar a dinnar al flambadon, la passa de las palombas sus las gòrjas d'Erau o l'euse vièlh de las rabassas.
Mas non, o farai pas question de deontologia, de Paratge se preferissètz e puòi la Larguesa, e mai la mieuna, a sos limits e, o cal dire, las rabassas an son Prètz...
Podriái tanben contar las espingadas calhòlas e putassièiras dels animators vedetas de ràdio Lengadòc, parlar de destornaments de fons o de la caissa negra de vòstre ceucle occitan... O farai pas en Òme Cortés que siái ieu.
Non pas, per vos faire venir l'occitan a las bocas, ai melhor que la pedagogia Freinet !
Se devi parlar de pèsca çò melhor, o avèm vist, es lo Breton, se vòli encapar l'informatica es l'Anglés que me cal aprene, per las matematicas me virarai cap a l'Arab, la tecnica o l'economia l'Alemand, per pregar passarai a l'Espanhòl e se vòli parlar de pintura o d'art, parlarai un pauc amb las mans, a l'italiana...
Mas çò que manca lo mai a nòstre mond, fa fòrça temps, fin finala, que l'avèm nautres occitans. Quand los trobadors an engimbrat l'amor, los francimands d'amontdaut n'èran encara, coma disián, qu'a l'ameur. L'ameur, le rut qué. Èran abans la nòstra civilizacion pas mai que de bèstias de letz, de gèst, en calor!
Per dire l'amor, me virarai doncas cap a la lenga que l'a inventat. Se vos vòli atraire cap a l'occitan, parlarai d'amor, pas que d'amor, totjorn d'amor.

vendredi 9 mars 2012

La grasilhada

Ai lo vesin que nos ven de convidar per manjar la saucissa. Coma se presenta pas per las eleccions serà pas de saucissa electorala, mas de la saucissa franca de pòrc, de la bèstia saucissa.
Sai que non, que lo vesin se la peta ! Se monta lo còco, totjorn confleta, s'espompís dins sa cròia e dins son tapa-pecat, entre son bar exterior e sa piscina qu'evidentament calguèt que faguèsse una piscina, amb una iscla al mitan, e una palma en plastic. A l'americana, çò ditz.
S'èra de mòda que los americans se la pintrèsson en verd, aquel colhaud auriá una quèca de Marcian !
Doncas, nos preguèt a dinnar, mas mèfi qu'aquel timborle dinna lo ser, en francimandejant  un pauc coma aquò :
« Nous serions heureux, de vous accueillir, votre charmante épouse et vous-même, autour de la swimming-pool, pour un barbecue ! » amb las bocas en cuol de pola quand ditz « barbecue ».
Avètz remarcat, lo mond ara fan totes de barbecues. Una mena d'autar grandaràs que lor manja la mitat de l'òrt de la vilà , que la piscina aviá ja manjada l'autra mitat. Aquí, l'òme, grand prèire autoproclamat de l'ostal, va oficiar en arpatejant, escarabilhat coma un pesolh-revengut dins la pèga, per te rabastinar, en chimalhant un visqui-on-the ròc que l'escana,  doas malurosas chipolatas d'Intermercat e de pauras merguèzes que fan tombar de vergonha, e enrabiar que non sai, mon amic Molód mai segurament que las caricaturas de Maomet.
Se cal pas enganar. La grasilhada, carbonada o brasucada es pas aquò.
Tot se pòt còire mas çò melhor es de causir sul talhadon, de triar al det, una grasilhada que canta amb de graissa que se va fondre dapasset dins las carns : magrets o costeletas de moton.
 Ges de garcha o de feda ronhosa, d'anhèl de Nòva-Zeland apasturat als granulats... Non pas, de la bona bediga gavacha d'en çò nòstre, de Lacaunas benlèu, noiridas de lausèrda de las granas de lutz, d'esparcet e de bragalon, de césers d'odor e de margalh, perfumadas melhor que las micoquetas vilandresas dau Clapàs de flairas de frigola e de romanís.... Un pauc coma aquelas qu'ondejan per las garrigas, a l'entorn de las parets de pèiras secas e milenàrias, dins la reclama per lo Ròcafòrt, rei occitan de totes los formatges o per « Lo Peralh », l’accent ponchut levat.
Mèfi de pas me faire aquò sus de carbon de bòsques que te vendon aqueles ensucats ensacaires de carbon de lenha de paletas emperosinadas e enquitranadas ! Non, non, vos cal una brasa de gabèls de carinhana podats per la luna vièlha, res mai.
Quatre caillaus a l'abric per pausar la grasilha e fai tirar !
Amb aquò, tocaretz lo Paradís e se son acompanhadas, las costèlas, non pas d'un visqui-coca d'aval, mas d'un vin roge d'aquí i dintraretz cap e tot !
Mas aqueste ser, a cò dels vesins, serà quicòm mai...
Pasmens, me languissi d'i èstre. Prendrai la camèra. Pas que per l'imortalizar quand li vau dire, l'aire d'aver dos aires, que lo mot barbecue que tant li agrada, abans que d'èstre american, èra anglés e abans que d'èstre anglés èra occitan !
E òc, ven d'un temps de manjaires golards e galavards que per las faire grasilhar enastavan las bèstias de la barba a la coa, tot simplament. Barba-coa, what else ?

lundi 27 février 2012

Los pòrcs negres

 Per l'amic Edí de Gijan.

Son passats los jorns pas tant ancians qu'aquò, que las mametas dau vilatge se recampavan a l'obrador per tricotejar de cobèrtas per los salvatges de l'Africa.
Èra lo temps benesit de l'enfança, que pichotet me rebalavi las pòchas comolas de tèstas de negres, bonbons a la sentor pudenta d'un colonialisme canibal mas al gost incomparable de regalécia.
Dempuòi Ròse, Garona e mai Cocorèl lo riu de nòstre vilatge an carrejat d'aiga. Las mametas son estadas assabentadas, de tot biais tricotan pas pus, e las tèstas de negres se son cambiadas en mirga, mirguetas e mirgassàs sens chuc-ni-muc.

Aqueles dau vilatge d'a costat, Sant-Andrieu de Sangonís son escaissats dempuòi de luscres, los "pòrcs negres".
Es lo remembre ecumenic de l'amistat que se portavan los catolics manjan-bon-Dieu amb aqueles de la novèla religion, los uganauds o deganauds coma disèm al nòstre.
Me siái daissat dire, qu'aquò veniá de la rauba negra, de las margas largas que se cargava los ministres deganauds per presicar. E presica que presicaràs, braceja que bracejaràs coma un parpalhòl prèst a s'envolar. D'aquí los escaisses de "parpalhòts" e de "pòrcs negres", qu'en mai, aqueles de Sant-Andrieu fasián venir de pòrcs per s'aviudar.
Urosament, dins los temps que sèm, n'i a per susvelhar l'anament dau mond e lo politicament corrècte de la societat. E n'i a un d'aqueles, un pauc tòca-la-bomba, trucat dins son ignorància per aquel escais de pòrc negre qu'emplegava la comuna de Sant-Andrieu dins sa comunicacion identitària, qu'anèt portar lo pet e lo paquet ont èra pas esperat, valent a dire a la MRAP (Moviment contra lo Racisme e per l'Amistat entre los Pòbles). Coma s'aquel paure mond avián pas mai a faire ! Enfin, que se petaçan! Cal pas quichar, passar l'òsca e butar Mamet dins las ortigas !!!

D'aquí mas soscadissas de uòi. Cal delpossar lo mond vièlh e s'afanar per cambiar totes los escaisses, dau Camèl al Clapàs, se volèm èstre, nosautres occitans dau sègle XXI, dins lo plan-pensar e per un còp, pas sentir de tròp a rabinat.
Primièr : los pòrcs negres seràn, d'ara en davant, los pòrcs de color, los Innocents dau vilatge vesin vendràn los Intelligents de Niana, los ases de Ginhac, de garanhons de pura-sang.
Totes aqueles : Manja-pofres, Manja-mèrles, Manja-tordres, Manja-gorgolhs, Manja-tripas, Manja-agaças, Manja-galinas, Manja-moissaus, Manja-merluças, Manja-cagaraus, Manja-muòlas, Manja-canilhas, Manja-grapauds* se metràn al verd e seràn los Manja-cinc-fruchas-e-legums-cada-jorn.
Los Mai-mòrts de Sèta faràn coma los autres e, ara per ara, s'acontentaràn de morir qu'un sol còp.
Los Sauta-Bartasses de Colòbres e los Ribotaires de Sant-Pau son pregats d'i anar plan-planet amb lo viagra, las Gorrinas de Saturargues de s'apasimar la sang e d'anar al contentièr d'un autre biais.
Los Copa-garras de Florensac, los Estiflaires de Viòls, los Rauba-picas de Lopian, los Escòrja-chins de Sant-Matieu, se cromparàn una conducha e se tendràn a carrau.
E caldrà metre al trabalh al puslèu, trabalhar un pauc per pas tant badar, los Badaires d'Argelièrs, e los Fenhants de Nisàs.
Enfin los Trempa-cuol de Mont-Ferrièr e los Cuols-de-burre de La Mòta-Granda se van anar vestir, e lèu fach.
E ieu paure Espelhat de Puòg-Abon, farai coma lo mond de Gijan que son talament fièrs que van podar amb la cravata !


  • Dins l'òrdre : Vilanòva-de-Magalonas, Aumelàs, Camp-Long, Causse-de-la Sèla, Lodèva e Lo Cailar, Jacon, Jonquièiras, Latas, Lespinhan, Liuran-de-Cabrièras, Pesenas-de-las minas, Popian, Bassan.
  • Per anar mai luònh : Claudi Acchard, Les uns et les autres, CIDO Besièrs, 1982.

lundi 9 janvier 2012

La sala de muscu.

« Desgalham cinc còps mai per la virilitat masculina e las protèsis mamàrias que per la malautiá d'Alzheimer. Aurem lèu de femnas de las popas gròssas e de vièlhs dau vièch redde, mas pas cap demest eles se rementarà a de qué aquò servís. »
Dr Dranzio-Varelha – Brasil.

            Siái estat, aqueste còp, barrutlar dau costat de Limós a l'encontre d'una religion novèla, dins un dejós d'ostal, un temple modèrn vodat al culte dau còs, una sala de muscu. que dison.
Vòs de maquinas, aquí n'as.
Me pensèri a la debuta de tombar dins una cava cooperativa subre-modèrna, vin petonejaire obliga, de tant que i aviá de mecanicas estranhas : de visses sens fin, de poténcias amb de carrèlas, de truòlhs, de daquòsses coma d'engolaracas, una cadena d'embotelhage automatizada amb de tapisses rotlants a cada crosada...
M'avisèri que m'enganavi e qu'èri puslèu dins quauque cabinet medical melhor equipat qu'un espital public dau Clapàs. Me trapavi aquí, per lo mens, dins una clinica privada pel grum gròs : anava dau còr e dels ronhones artificials, amb sos bufets que se conflavan e se desconflavan, « confla-me , esquicha-me! «  « confla-me, esquicha-me!  »,  al fautuèlh de dentista e al sèti de l'escartafiga.
Me gardèri plan, o podètz comprene, de me seire dins l'un, de crenta que me faguèsson petar mos darrièrs dentilhons e rasigòts, ni mai dins l'autre per cas que me faguèsson la totala !
E aquí de mond...
D'unes que corisson coma de chins desmelsats,  benlèu per escapar al desdentaire, d'autres que pedalan, que pedalan per paur de l'escartafiga. N'i a per caminar coma de gasta-camins e camina que caminaràs, d'autres s'aiman mai d'i anar a la rama, e rama que ramaràs.
Mas vai te'n caminar sens camin, ramar sens aiga, pedalar sens ròdas. E ròdas que rodaràs sens ròdas jamai te n'aniràs rodar...
Tot aquò bufa, alena, polsa espés, força a plèc de braces o de cambas, s'espeta las pels dau ventre, la susor a gròs glops redòla. Sentisson qu'embauman, empestan qu'encaraunhan, pudisson qu'enfalenan. La sala empoisona a esclaufit e dona d'èr, es de segur mai qu'un biais de dire, a las cavas de Ròcafòrt.
Curiós coma un pet a la prima , m'entressenhèri sus las rasons d'aquelas torturas, d'aqueles torments al prèp d'un polit tròç garrut de majoreta cavalina que s'i vesiá impudicament los muscles a travèrs la pèl, coma a l'escorgat de sciéncia naturala de l'escòla quand èrem pichòts o al buòu en plastic, que t'ensenha los talhons chucoses, sul taulièr de la camioneta dau boquièr de Lacauna.
-                   Avètz aquí la maquina que vos fa camba longa e fina, aquela d'aquí es pel cardio-training e aquela pel runing-body
-                   Bon Dieu ! E aquela ?
-                   Aquela vos fa las gautas dau cuol polidas.
-                   Lo cuol polit ? Se faire cagar com'aquò per son cuol, de costuma es puslèu lo contrari, non ? E per puòi s'assetar dessús...
-                   Aquela vos fa las popas drudas.
-                   De PIP ? De Popas Indecentament Popudas ?
-                   Bombudas e bio ! Sens silicòna ! De popas qu'espetan pas en avion e que costan pas res a la Seguretat Sociala !
Mas a agachar las practicas vegèri que fasiá puslèu dins la poma que dins lo melon o la pastèca, la maquina. E granda maissa, d'un aire trufandièr e galejaire :
-                   Marcha pas. Deu èstre desmargada e imbecila vòstra mecanica !
Terré ! De qu'aviái pas dich ! La majoretassa calossuda aguèt un agach folzejant que me tracèt de cap a cima e me palafiquèt, vegèri se conflar los muscles dau còl e se tibar a ne petar son pegacòs, puòi de tota son auçada :
-                   La societat PIP  fa tanben de bicèps, de pectorals, d'abdos e mai... de testiculs en silicòna !
La petarrufa me prenguèt, la pèl me'n galinejava. Sangbegut, a pas de glèisa primièr, me vodèri puòi a Nòstra-Dòna de las cambas, e vos prègui de creire qu'enreguèri pas lo tapís rotlant. Al puslèu se metre fòra man d'aquel escamandre que me voliá crestar e farlabicar leis alibòfis.
Imaginatz un pauc, de colhas en plastic, encara en aur disi pas de non, dins los temps de crisi que sèm, mas las robinhòlas en cauchó, jamai !