Per l'Egeria que me butèt aquí, sus la tèla,

Quand vendràs vièlha un ser a la candèla,

Te trufaràs pas pus del paure de ieu, Ò malonèsta!

Que te caldrà cavalcar lo teu de monta-mameta!



samedi 29 janvier 2011

Pro vièlh ...

   Encontrèri uòi, un paure papeta que se donava a la demingra. Lo Midi-Libre grand dobèrt sus la taula, a la pagina dels decèsses, me diguèt:
- Comprenes, quand vesi aquí lo nom de las vedetas, siái un pauc sus la pagina dels companhs d'abans e, quand agachi son atge, vesi ben que fa un brieu que ma chifra es dintrada dins las detzenas interessantas. 
 Ara per ara o sabi, siái pro vièlh per faire un mòrt.

   Paure vièlh.
   Mas o sabèm totes, pecaire de nosautres, qu’un jorn nos caldrà laurar amb l’òs bertrand dau costat de Santa-Repausòla, demorar un temps, coma dison los Clapassiers de bon grum, al maset de Sant-Lazare* e pels espelhats de Puòch Abon, que ne siái un, se sapar de rove clar, e seguir un darrièr còp la sola avenguda dau vilatge: aquela que mena al cementèri.

  E cadun de dire, dau moment que podèm pas faire mai, sos vòts per quand l’Auriva se presentarà per lo dalhar e, de contar d’exemples bèls…
   Lo Joan, òme brave entre totes, reborsièr que non voliá seguir la mòda en se fasent encendrar, e mai que mai espaurugat a l’idèa qu’aquò li siaguèsse tròp dolentós, se desirava despertar mòrt. Es çò que li arribèt un matin polit de prima que faguèt plan rire sos eretièrs.
   Un autre, d’un vilatge vesin, sentissent se sarrar la mala ora, faguèt cocinejar per sa femna un plataràs de tripons que n’èra agromandit, se lo chapèt abans que de cabussar per l’eternitat, de cara dins l’escudèla, per benastre voida e plan salsada.
   Atanben, remembratz-vos la secaresa de 2003, que veguèt tant de vièlhs parisencs tibar l’artelh, abandonats per sos enfants qu’èran al nòstre, en riba de mar, a se rabastinar lo tafanari. E puòi, acusèron lo govèrn, caïns de parisencs, d’aver daissat morir los seus. Los ministres usclats que se‘n tornèron lèu-lèu al carbon dins lo caud de l’estiu e n’aprofiechèron per nos raubar, entartufats de ministres, un jorn feriat.
   Doncas, dins aquel estiu de caumanhàs, se moriguèt un vièlh dins un vilatjòt de Gard, pas qu’un. Passat nonanta se fotiá pel còl, en mai sos tres litres de vin, coma totòm dins aquel ròdol de miliassada de vinhas, un parelh de pastís abans cada repais. La familha, digna, diguèt pas ren e faguèt pas borrola, rambalh o procès a degun, ça que la es la secada que l’aviá tuat…
   E lo caçaire de Puòch Abon, qu’un atac lo te prenguèt a l’espèra, a la broa dau planastèl que senhoreja sus la gòrjas d’Erau. Quand se tampèron sos uòlhs pel darrièr còp, siaguèt per abraçar de son agach la davalada suls sèrres tant aimats, dins una garriga respelissenta d’aprèp pluòja, embaumanta de flairas autonencas.

   Vaquí per las capitadas bèlas, los ancians que nos an ensenhada la dralha de seguir.
 "Capelada, dònas e sénhers dau passat, vos podètz pausar ara, e saborejant vòstras flors de Totsants, daissar faire los novelaires que per aquò fai pas mestièr l'experiéncia!"
Sus ton curriculum-mortis basta que d'una linha, la primièra, per aver drech al passapòrt per Tèsta-seca...

Ane quand cal i anar, i cal anar, e, òu, cadun son torn, e butetz-pas! »




*Sant-Lazare es lo cementèri bèl de Montpelhièr

mercredi 26 janvier 2011

EN SÒLDAS

   Per un pòst legit, ne podètz legir a ren non còst, dos o tres de mai, fins a l'agotament dau blòg.

   N'aprofièchi per vos parlar de mòda, amai se siái pas lo mai assabentat, luònh se'n manca, per aquò far.
   Mas pas res arrèsta lo monta-mametas!

   Es verai que nautres, al vilatge, sèm escaissats los espelhats, que los ancians s'aimavan pels bòsques a faire lo carbon, las plantas, la lenha e èran vestits, de punta de clar a boca de nuòch, de traucs e de petaces. Çò important,  per córrer las garrigas, es d'èsser calçat espés. E puòi al nòstre avèm totes de solièrs montats, amai las mametas negrevestidas que son en basquetassas blancassas: los Niqués çò dison.


   Mas ieu, quand davali al Clapàs m'aregali de me pèrdre per la vila, d'espinchar las micoquetas, d'agachar las vilandresas, de solfinar las tendéncias...
   E o me cal dire, d'aquela passa sabi pas tròp ont penjar mon lum. N'i a que t'arriban enropadas dins de levitas que lor potenejan los artelhs, d'autras que te cargan de gonèlas rasapets e de bòtas longas, longas... coma per anar a las cagauraulas. Crenti que se banhen lo tafanari dins las èrbas longas, longas...
Ne vegèri d'unas totas espintadas de clavèls, que semblavan crucificadas, als braces de caga-bragas, tan paures, que non se podián crompar un panèl de camisa.
   I a de misèrias a la vila...


   Al Clapàs te dison pas ni bonjorn, ni putan, ni mèrda mas comunican de longa. A la man an lo telefonet, un "escotaire" sus cada aurelha, per benlèu ausir tindar la Campana de Magalona, mas fai de temps que los Dissabtièrs* se son calats. N'espinchèri un qu'aviá coma un relòtge de ponhet, un GPS, que li disiá de sa votz sintetica ont anar. Aquò l'empachèt pas de marchar sus un estront de chin qu'èra pas encara satelizat.
   Cresi qu'an completement perdut lo babaròt, aquel paure mond, d'aital s'entopinar dins sa burca electronica!


   E puòi, aquest'an n'i a fòrça que son encapelats, mas es pas pr'amor de la mòda. Aquò ven que lo mascle clapassièr es sovent calvet e clòsca-pelada. Eles, te dison qu'es en causa de la pollucion mas pecaire, o sabi ben ieu, que quand la tèrra es marrida i a pas ren que buta dessús.




* La campana de Magalona, jornal clapassièr en lenga d'òc que tindava un còp per mes, paresquèt  de 1892 fins a la mòrt de son darrièr cap-redactor l'Escotaire: Francés Dezeuze. Aquel d'aquí, amb d'unes de sos complicis de la Campana, avián presa la costuma de retrobar al mazet tota una còla de campardins gaujoses e pasmens fins letruts de lenga d'òc. Coma se recampavan cada dissabte, per manjar, beure, dire e escriure de poësias, cantar, ..., prenguèron lo nom de Dissabtièrs. Demest los mai conoscuts podèm citar Pèire Azema, Audoard Marsal, lo catalan Josèp-Sebastian Pons, Caussou de l'oulivié, Pau Chassary, Brousetou de las Arcadas,..., e evidentament lo caganís de la còla: Max Roqueta.

dimanche 23 janvier 2011

Lo patoés de facultat.

   Ai costuma de dire que per ieu l'occitan, puslèu que lenga mairala, es lenga pairala. Lenga de l'endefòra, dels òmes, de la plaça, de la cava cooperativa, de la vinha o dau jòc de bolas.
   Quand me volguèri assabentar un pauc mai dins aquela lenga l'anèri quèrre dins de corses. Aquel mond comencèron per me desgavachir. Aprenguèri a dire [se 'kantɔ] en luòc [se 'kanta], soi en luòc de siái, nuèch per nuòch, boita per boèta, frigola per pòta, eça... e lo requist çò meteis per çò mème!  De tot biais es çò parièr.
  Quora me tornèri, gloriós coma un gal de sa cresta, charrar amb los ancians, se trufèron plan de ieu:
- Pichòt t'avèm vist venir, ara, tu, siás un occitanista dau Larzac!  Vas pas nos aprene amb ton occitan a parlar lo patoés d'en çò nòstre.
E de prene d'exemples:
- Aicí disèm pas "cadièra" mas "caièda" e mai los vièlhs disián pas las consonantas, eles disián: "caièa"!
- E qual es que compren "caièa"?
- Digus mas se'n fotèm, es coma aquò que te cal dire.

   Un pauc mai tard, plantèri bordon en riba d'Erau. Aquí, d'un costat lo pont dau diable se dison los imperfaches a la provençala, en [je], de l'autre a la gavacha en [jɔ]. Al mitan lo pont, o sabi pas, levat que se parla ponchut, anglés, suedés, finés, olandés, tot çò blanc de pèl lo matin, roge coma una escarabissa de vèspre! E rau!

   Quane copa cap! Qué parlar? Qué causir? Lo patoés d'en bas lo vilatge o aquel dels quartièrs nauts? Lo provençal de l'oèst o lo lengadocian oriental? L'occitan estandard o normalizat?
   Un pauc laguiós o reconoissi, me marquèri a l'universitat. Aquí comprenguèri tot. M'ensenhèron las paraulas blosas de metre sus la musica dels ancians. E puòi a la fac, d'ont mai t'alunhas dels professors e dau reng de davant, d'ont mai te sarras dau fons e dau calfatge, d'ont mai la lenga se dialectiza.
Dempuòi parli lo patoés de facultat o se volètz l'occitan de carrièra e me fau comprene d'en pertot.


Òme d'òc as drech a la paraula, alara macarèl, coma que siágue, parla!!!

samedi 15 janvier 2011

Al prèp de mon aubre




   Al prèp de mon aubre, ieu vivi urós...
   O sabètz tant coma ieu que lo bonur per un òme es d'escampar son aiga al pè d'un aubre qu'a plantat de sas mans. E aquel aubre d'aquí, un aubre qu'èra dins sos vint ans, lo siái anat quèrre al fins fons d'una comba enermassida amb la pala mecanica dau conhat. Causiguèri un pin negre, que siái pas brica racista. Li faguèri un trauc bèl, mofle coma s'èra per ieu, en fàcia lo vilatge per qu'aja un pauc d'amusament. I a tant d'aubres, als temps que sèm, que demingran e venon neurastenics!
   Mas, quand anèri content de ieu al vilatge, totas las barbas-longas, totes los senators dau banc dels vièlhs me tombèron dessús:
- Paure innocent, vai te'n a Niana, siás capbord de plantar un pin negre dins ta marrida tèrra, va crebar lèu, passarà pas l'estiu. E de m'explicar las rasigas pivotantas, la tèrra agra, la luna...

   Mas ieu, aimi los aubres e los aubres m'aiman.
   L'estiu venguèt, l'aubre tenguèt. E lo Nadal seguent, sens èstre rancurós, mas per manièra, pengèri tot ennaut lo pin, un lum roge que se vesiá dau vilatge tot...
   Las annadas passèron e a cada Nadal, alucavi lo lum roge e enfonhavi un pauc mai lo mond, per manièra...
   Mas al dintre de ieu, èri pas tant fièr, me calcinavi. Mon amic de fusta donava de senhals de flaquesa, per tot dire èra un pauc trace.

   Es alara que lo torn de França s'anoncièt al vilatge. Dins un reflèx militant, anèri quèrre al granièr lo drapèl nòstre per lo quilhar ennaut d'una canavèra a la cimada de mon aubre.
- Tè, com'aquò la veiràn a la television l'identitat vertadièra d'aqueste país!
Lo torn de França venguèt. Las mametas suls plegants, a l'ombra de las platanas, los papetas sus las grasas d'escalièr, tot aquel mond encapelats per de bòbs "Eskoda" que lo tipe de la caravana se mostrèt larg. Se charrava, se risiá, la caravana s'èra arrestada e sul camion de la vaca que se ritz, una majoreta popuda, cunhada dins una boita de formatge giganta, escampava als pichons que se carpinhavan de plan-ponhs d'apereticubs...
   Mas, estupor generala. Dins lo caumanhàs estivenc, un fum negre montèt drech de la còsta bèla a la sortida dau vilatge, lo camion "d'Eskoda" se veniá d'abrandar al mitan de la rota. La caravana èra blocada a de bon e per totjorn al nòstre. La vaca que se ritz fasiá lo morre, la majoreta popuda, abandonada en plen canhard pels pichons, que pas fòls èran tornats a l'ombra, tressusava de totes sos apereticubs...
E de pompieralha, e de gendarmalha, l'espectacle veniá de mai en mai bèl, caliá dobrir lèu-lèu la rota que lo peloton se sarrava. Mas, vai te'n faire revirar un camionàs dins un vilatjòt! D'un pauc mai s'embarquèron l'estatua de Nòstra Dòna de Lorda, qu'èra aquí amb nautres a agachar lo rambalh, sus la remòrca, còsta la majoreta popuda e liquidificada.
   Fin finala passèron los correires coma de bauges e quand agachèri l'enregistrament, per veire se mon acte militant e pasmens coratjós aviá cambiat lo cors de l'Istòria nòstra, vegèri, qu'al moment de la traversada dau vilatge, la regia aviá fotuda la reclama...

   Mas, desempuòi, la bandièra es totjorn quilhada ennaut mon pin. E el, de se saupre pòrta-drapèl de tot un pòble, s'es repiutat.
Es pas jamai estat tant bèl.