Per l'Egeria que me butèt aquí, sus la tèla,

Quand vendràs vièlha un ser a la candèla,

Te trufaràs pas pus del paure de ieu, Ò malonèsta!

Que te caldrà cavalcar lo teu de monta-mameta!



jeudi 24 février 2011

L'api


   Mon quenque me contava aquela, e coma èra pas un messorguièr de segur qu'es vertadièra !

   Se debanèt dins lo temps dau paure mon papeta rance, benlèu dins l'entre-doas guèrras. N'i a un dins lo vilatge qu'aguèt l'idèa subrebèla de vendre son rasim de taula, de chasselàs daurats e meravilhoses, a París, e de los mandar pel trin a vapor.
   Se pensava de faire fortuna, mas i a pas mai caïn e raubaire qu'un parisenc, levat dos o tres parisencs! Enluòc de tocar l'argent de sas fruchas, se recebèt per mercejament, la factura dau transpòrt dels rasims, que çò disián aqueles rufians èran arribats invendables.
   L'annada seguenta, los ancians se mesfisèron e prenguèron la costuma de montar amb lo primièr viatge, dins la vilassa escanaira, per vendre eles sas fruchas. Los enfants, al nòstre fasián la culhida e l'expedicion, los vièlhs recebián lo rasim per lo vendre e demoravan la sason amondaut. Se la passavan doça.
   Sabètz coma son lo mond dins un vilatge. Quand n'i a un, un pauc mai esperdigalhat que los autres, qu'ensaja de cantar una mèssa novèla, totes se trufan d'el. L'an seguent, se las causas se son plan passadas n'i a quatre o cinc per faire lo còr, e l'an d'aprèp tot lo mond es a la procession !

   E doncas i aguèt d'unas borronas, per montar a París amb los autres. E un d'eles, pel primièr còp de sa vida, anèt al restaurant e contava:
" - Anèri al restaurant a París. Dintrèri dins un ostalàs mai bèl que la comuna de Pinhan. I aviá de cortinas que penjavan, de lums e de taulas d'en pertot.
Un tipe me venguèt veire, negrevestit, camisa blanca, emparpalhonat. Polit coma un enterraire dau Clapàs. Me faguèt seire a una taula e me diguèt:
- Pour monsieur, ce sera a la carte ou au menu?
- Pecaire, pecaire, las cartas i jògui cada ser, al cafè, a Pinhan, amb los amics, donatz-me puslèu lo "menut".
Me balhèt un carton que dessús i aviá un fum de causas d'escrichas, en pichon e en francimand.
Ai, ai, ai! Ieu, siái passat per l'escòla mas m'i siái pas gaire arrestat. Sabiái pas legir, encara mens lo francimand.
- Monsieur a choisi?
- Òc-òc prendrai, eu, qué, eu, aquò e aquò, dèu èstre bon.
- Monsieur a choisi le consommé Viennois et le céleri de Paris, très bon choix. Je félicite Monsieur.
M'aportèt de bolhon, dins una taça a cafè, lo consommé Viennois e puòi, aquel piòt, m'aportèt d'api, a ieu que lo pòdi pas véser.
Puòi comprenguèri:
- lo céleri de París es çò-mème que l'api de Pinhan.
E me forcèri a lo manjar, aquò me fasiá montar lo raca-vòmit.

   A mon costat, n'i aviá un que se manjava un perdigal, amai s'aregalava. Se lecava los dets de tant qu'èra bon son perdigal. L'acabèt e faguèt:
- Garçon, idem !
Al cap d'un moment, una domaisèla li portèt un autre perdigal.
Ieu, encapèri tot. Dins la parladura de París, perdigal se ditz idem, e pardina, faguèri çò-mème.
- Garçon, idem !

   E l'autra idòla, que me tornèt portar d'api !"

samedi 19 février 2011

Als baugs!

   Es concebut !!!    Es al tèrme d'una vesprada de las bèlas qu'Innocents,  Ases, Badaires, Cagaraulièrs, Sauta-Ròcs e Espelhats se son endevenguts dins son esquichament de comprenèla per faire espelir çò que serà:
lo Cercle Occitan Max Roqueta.

   Durada de gestacion prevista a l'entorn de quatre setmanas per que sénher lo prefècte de la republica escanaira francimanda aja lo temps de tamponar dins la bona casa, legit e aprovat, amai s'es pas d'acòrdi que per un còp avèm tot fach coma cal.


   Mas nos traparem abans per trincar a aquò e a tot lo demai a l'entorn de Jaume Landièr que nos vendrà parlar de son libre: Als Baugs (IEO edicions ) dins lo talhièr salvatge e descabestrat d'occitan en libertat que tendrà luòc a la calandreta la Garriga al camin de Carabòta, darrièr lo licèu agricòla, a Ginhac lo dimècres 23 de febrièr tre 7 oras dau ser fins a pas d'oras.

   Doncas per resumir que totes aqueles que li mancan un cercle, totes los capbords, calucs, ilhauçats, fats e fòls, que totes aqueles que son pas a carrau o que partisson en berigòla, aqueles qu'an perdut l'oremus o virat sa cabucèla se recampan a l'entorn d'aqueste especialista de tria dau baujum e vengon amb nautres faire un pet a la luna!

Metrem lo Jaume sus la grasilha e nos congostarem!





Segon la formula consacrada: "Venètz e portatz", qual lo beure, qual lo manjar, qual lo dire!

Per totas entressenhas: cercle.occitan.max.roqueta@gmail.com

jeudi 10 février 2011

Umor, amor e mòrt.

Aquel es dedicat al mond de Seta...
que se prengon pas la tintaina pr'amor de ieu.

   Anatz dire qu'aquela passa aquò me tafura e me calcina, mas es vertat, ai de mai en mai la peta de morir.

   Me pensavi ieu, coma Brassens, de passar ma mòrt en vacanças, una eternitat de repaus eternal es ben lo minimum sindical après aver tressusat tota una vida de trimadís fins a setanta, benlèu ochanta ans...

   Mas non, amai siaguèsses mòrt, te venon encara ficar en caire!!!!


   Bon, sabiái ja qu'un còp partit pel cementèri, me caldriá coma tot lo mond al nòstre, tornar per votar còp o autre. Ieu que l'ai pas jamai fach de ma vida vidanta, m'èri fach una rason a l'idèa d'èstre un ciutadan exemplari dins ma mòrt mortanta.
Pasmens aquò pausèt problèma a un amic, quora sa femna qu'èra pas sortida d'aquí, se trachèt qu'un dimenge d'eleccion, aviá quitat lo cementèri per montar votar a la comuna, sens s'arrestar a l'ostal.
T'i passèt una espolsada de las carabinadas, tombèl entrepausat, amai quicòm de brave! Las aurelhas, qu'aviá pas pus, li fiulèron longtemps.


  Mas ara per ara, de qué t'apreni uòi? Que van faire PICHONAR  los mòrts!


   Me diretz tant qu'a èstre reddes, tant val n'aprofechar. Mas d'aquí a faire un pichon.


   E puòi, èra puslèu un dels bons moments de la vida que de se fabricar un drollet amb sa polida, dejós lo plumon. (amai dessús!) D'un autre costat, un còp mòrt as una bona rason per pas te levar la nuòch, quand brama lo nenon!


   Mas çò que me fai galinar la pèl e que m'espauruga que non sai, dins aquelas practicas novèlas, son los intermediaris: los emplegats dau laboratòri que se pòdon engarçar dins los topinons d'òli de bragueta.
   Un còp mòrt siás pas solament segur d'emprenhar ta legitima. Imagina-te que tas semenalhas vengan engrossar una blanca-pèl, parla ponchuda e cuol cosuda, que va ensenhar a ton enfant, dins sa parladura franchimanda, dins una autra lenga que la teuna, nòstres aujòls los Galleses, Simon de Monfòrt lo Brave, Napoleon lo Grand e Sarcolha lo Bèl! L'orror.
   Encara pièger, ta femna se pòt faire embarrassar per un autre topinon que tu! Aquò passa l'òsca, es lo comble de l'engana, èstre cocut per un mòrt. Ja ton pichòt serà un enfant de garrolha, mas tu, seràs embanat per un collèga mòrt ad vitam æternam.


   E los paures Setòris que morisson dos còps. Fasián totes per se ganhar las trempas, qual lo pescaire, qual lo marin e cadun o sap qu'es dins la marina que i a lo mai de cocuts.
   Paures Setòris, mai mòrts e mai cocuts!


Topinon or not topinon  ?????

samedi 5 février 2011

La "primièra" pèira.

   Me'n tòrni d'un acamp de chantièr. La reünion de chantièr es un exercici perilhós, riscós e dangierós que mai d'unes s'i son fach plumar, pelar, e rasclar. L'escomesa essent de faire acreire a un arquitècte pas totjorn amistós e a son client pas totjorn ninòi e qu'en mai te deu pagar a la fin, que sas òbras son ton sol pensament, que l'ànsia que n'as te copa lo beure e lo manjar, e que lo chantièr sera acabat en temps e en ora!!!
   La reünion de chantièr es lo temps de l'esbrofa, de la craca, de la messorgassa qu'a costat lo poquèr es un passatemps de tanècas e de peta-candèlas.
   De còps que i a, aquò pòt mal virar. Ne vegèri d'unes, espatlutasses e calossuts coma de rugbimens de l'ASB de las annadas septantas e ochantas, plorar coma de Magdalenas davant un arquitècte sadic qu'a lo poder de te menar, cap e tot, a la quincanèla. Òc-ben, tot lo mond o sabon que l'infèrn es pavat de tèstas d'arquitèctes.
   Pasmens un còp qu'as fach ton trauc de monta-mametas es puslèu un bon moment, espectacle gaujós de la comèdia umana que se jòga davant tu.
   De Ricardo lo magnific, que veniá en reünion a Antigòna amb sas "nebodas", de bombas bombudas e popudas que pas que de las veire te sacavan lo fuòc a te cremar, coma un paure catar d'un còp èra, partit en fum sens consolamentum o a n'aquel que doblidèt dins la construccion d'un collègi l'asaniment, pas qu'aquò!
- Sénher, Arquís ont los branqui los cagadors?
- Macarèl, los toats ai doblidat los toats.
Calguèt tot petar per faire passar los tudèls.
E lo mondin d'Airbus que volontava un bastiment coma un avion, al desen de milimètre, e que s'acontentèt d'un ascensor tròp cort. O l'endevinhaire d'un vilatjòt de Garona-Nauta que capitèt pas a predire los nòus meses de retard de las òbras.
   Ne poiriái contar fins a deman mas çò que me desconcertèt uòi es quicòm mai. Èrem a aprestar la pausa de la primièra pèira d'un chantièr bèl. Lo grum gròs, los òlis onchoses devián davalar de París, un diluns de preferéncia, per passar, al despenses de la republica, la setmana al nòstre, en riba de mar. E l'arquitècte de se virar cap al maiçon:
- Me faràs un trocet de paret pas luònh de la rota, qu'es aquí que pausaràn la primièra pèira sens s'enfangassar dins nòstre tautàs.
E ieu paure innocent de Niana de demandar:
- Mas comprèni pas, lo bastiment deu pas venir a tocar la rota?
E lo maiçon de s'espetar:
- Figura d'amòrri, se sabiás! Un còp que se'n son tornats, los parla-ponchuts, la "primièra" pèira, la cargui sul camion e la pòrti a l'ostal. E amb totas las "primièras" pèiras qu'ai, poiriái faire un ostalaràs!
- Aquela empega!
   Siái tombat de cuol, bocabadat, m'imaginavi aquela molonada de "primièras" pèiras, d'unas benesidas per d'avesques, d'autras adobadas per de ministres o de deputats, cavadas en son dintre amb lo pergamin per las generacions futuras, amonteladas dins lo camp dau maiçon!
   Soscavi al palm de nas que tiraràn, dins quauques sègles, los archeològs dau futur se tomban sus aqueste clapàs. En mai, que començan, los tocamanetas d'amondaut, de remplaçar lo pergamin per la clau USB, mai brancada e dins lo vent, mai mediatica. Ieu, qu'ai de mal a l'ostal a faire parlar entre eles dos ordenators crompats a dos ans de temps, aquò me questiona.

   L'avètz ausida tan coma ieu la paraula d'evangèli:

"La pèira daissada de caire pels maçonaires
es venguda pèira de cantonada."
  Nòstra societat fa lo contrari, e tan melhor que son pas totjorn bèlas sas construccions e pas totjorn ont cal que siagan. Sens la pèira primièra seràn mai lèu desboseladas e engrunadas, la launa tornarà launa e la tèrra nòstra se tornarà engarrigar.