Per l'Egeria que me butèt aquí, sus la tèla,

Quand vendràs vièlha un ser a la candèla,

Te trufaràs pas pus del paure de ieu, Ò malonèsta!

Que te caldrà cavalcar lo teu de monta-mameta!



dimanche 30 octobre 2011

L'estaca

   Dins los temps cambiadises que son los nòstres se volèm pas passar per d'endarrièrats de primièra, los angleses dison de "has-been", de "es-estat", se nos en volèm sortir a bragas netas, los franceses dison: "la têt' haut' !", se cal benlèu téner al fial de l'anament de nòstre mond.

   Basta per exemple, per prene l'auçada de la mudança de la societat d'agachar çò que sobra de çò que los ancians, dins lo temps que Matusalèm èra jovenòme, sonavan "los sèt pecats capitals". Pichon rampèl per aqueles qu'an escampat a las ortigas lo catequisme de sa mameta rança o que se rementan pas de Seven de David Fincher. Los sèts pecats capitals son lo goluditge o golardisa, l'enveja o cobésia, la colèra o ira, l'orgulh, la pigresa o canha, lo gorrinitge, l'avarícia o estacadura.

   Lo goluditge d'un còp èra es racat, es lo mot, per nòstra societat que fa de cada jorn un jorn d'abstinéncia dins l'escudèla.Te cal, se vòs pas passar per suicidari, èstre vegetarian e te noirir sonque d'èrbas nomadas polidament "ensaladas" que son pas mai que de pastura, faire l'autopsia de ta mangiscla en apòrts jornadièrs e militar ipocritament per la reabilitacion dels espinaces, dels tòpis e de las cogorletas, en cridant per las plaças, la cara blanca coma de farda, qu'es quicòm de requist.
(Nda: La cogorleta dona pròva que los paures catars d'un còp èra tenián la vertat, lo mond ven dau diable! Cossí un Dieu poderós e aimable se seriá poscut engarçar a n'aquel ponch?)
De segur te cal bèure d'aiga, sonque d'aiga, que te vendon mai car que lo vin. Mos amics vinhairons son d'empoisonaires e ieu siái pas mai qu'un pauròt pebròt alcoolo-resistent! Resistirai!

   L'enveja n'es dau còp capvirada: lo que fa enveja uòi fa pietat, tant es magre coma una bicicleta!

   La colèra es de bon ton: l'òme de patz es un caponàs, un escolhat, que cal de longa se cargar la colèra, s'empebrinar, se botar la crèsta roja contra tot e contra totes, per de fotesas, de parpèlas d'agaças, e mai se Jèsus, Gandi o lo Dalai-lama son pas jamai estats tant unanimament remirats.

   L'orgulh. Plan vist tanben aquel que se pren pel Grand Mostardièr dau Papa, qu'es gloriós coma un pesolh reverdit tant son Ieu es exepcional.
Mas mai la planeta es trepada d'aquela chorma, d'aquela molonada de mond tant bèls, mai vira de caire.

   La pigressa, la paura ela, es per contra totjorn pas de mòda. Trabalhar mai per ganhar mens, faire d'espòrt, corrér per pas res aprèp pas grand causa son de vòga.

   Lo gorrinitge.Vesèm florir tanben, florir es de segur un biais de dire, de manièras per lo mens estonantas: l'epilacion totala n'es una. Çò que fai que lo pecat capital lo mai chanut, o sabètz lo gorrinitge que se disiá tanben "pecat borrut" ven d'èstre tornar qualificat pecaire en "pecat pelat" que de bartasses e de matas n'i pas pus: lo mond se fan desbosigar de cap a cima!

   E l'avarícia, que jamai lo mond son estats tant estacats a son aver. Son piègers que s'èran cagadurs o esquichan-bonhetas, mai n'an, mai ne vòlon, mai s'estacan.

   De l'estacadura a l'estacament, de l'estacament a l'estacatge, pichòtas cambadas. N'i a que, plan desborrats d'en pertot, coma se dèu, s'estacan als barrançons dau lièch, amb de manetas, abans que de s'emparadisar e que d'anar al contentièr. (A prepaus J., se me legisses, es qu'as pensat de destacar M. L.?)

   E l'autre jorn, que barrutlavi per mon trabalh, siaguèri estabosit. Una jove maire menava sa drolleta a l'estaca coma òm passeja son chin, dins un vilatjòt de Gard que i passa una veitura cada còp que me tomba un uòlh. Aguèri pas léser de veire s'èra una d'aquelas cordilhas automaticas que basta de quichar sul boton per que te torna lo chin o la drolleta al pè, mas dempuòi aquò me trabalha.
Benlèu la sortissiá per qu'escampèsse son aiga al pè d'una platana, benlèu qu'aquela paura femna se podiá pas pagar lo colar electronic qu'emplegan ara los caçaires. Ba sabètz, un colar amb de pilas fòrtas e una telecomanda dins la pòcha. Quand lo chin o la drolleta van tròp luònh, puslèu que de se desgargamelar per los cridar, un pichon còp sul boton roge e lo chin o la drolleta, a quatre quilomètres, te prenon una castanha electrica per li faire comprene de se'n tornar!

Es pas polida nòstra epòca!

dimanche 16 octobre 2011

Jol signe dau zèbre

   Per l'autre zèbre que se reconoisserà.

  Nasquèri jol signe dau zèbre.

   Non, non, es pas una asenada. Aquò comencèt amb lo paure mon pairin que, quand nos vesiá arribar, drollets, mon cosin primièr e ieu, mancava pas de nos saludar d'un aire trufandièr e entendut d'un: "veja-aquí los zèbres!"

   Un pauc mai tard al licèu, lo pion, quand me flancava una retenguda, la ponctuava totjorn d'un copant: "lo zèbre, al placard!".

   Apuòi, lo patron, me repotegava tot lo Sant-Clame dau jorn: "ne fasètz un de polit de zèbre!" mas zèbre o pas zèbre me gardava, e plan content encara, que me fasiá trabalhar coma un animal de bast e m'apasturava d'un patin-patan pas res, de quauques regardèlas.

   Aquò o devi dire me carpinhava, me tafurava, me quisonava; ieu que me vesiái puslèu garanhon de bona raça, chival de pura sang, èri quitament pas chival de remonta, que me fasiái dire de longa: zèbre.

   N'aguèri la cachavièlha, me despertèri la nuòch amb las tressusors long dau rastèl, talament que la rega de mon cuol ne fasiá canaula! Cabussèri cap e tot dins la demingra plonda, lo potz fonsut negre escur...
Ne pissèri al lièch.
Me mandèron al pissa-quològue: pissèri sul divan.
Me remandèt, paure zèbre incontinent, me far sonhar a cò d'un pissa-quiatre que m'aconselhèt una pissa-quoanalisi...

   N'èri aquí, al pus prigond de mon desaire, prèst a me tirar de davant. Mas, coma o ditz la dicha: es dins la necessitat que l'òm conois sos amics. N'aviái pas qu'un d'amic, tan capfòl e ilhauçat coma ieu, que qual se sembla s'embessona. Me sortiguèt dau fangas movedís que m'i abissavi, fa pas gaire, la setmana passada. Tot bestiament.
   Me mandèt d'Africa, que s'i passejava a l'encontre dels autres pòbles escanats, una carta postala, amb un zèbre en foto e escrich dessús un reprovèrbi d'aval:

" Un òme sens cultura, es coma un zèbre sens raiaduras!"

   Òsca! Èri salvat. Tròn de muòla! L'ase te fote! Sulpic o comprenguèri tot dau mond que nos enròdan: son pas que d'ases, nus e crus, despolhats de sa cultura. Ases nascuts, ases demorats, domètges, que plegan l'esquina davant lo gal escanaire que caldriá sagatar.
   Borricalha d'Occitània assedada de sa lenga mas que carreja sa carga, en silenci, muda e bocabadada, enluòc de bramar, d'endilhar, de reguitnar, e de se ronçar dins los brancats.
Ases per s'enzebrar, qu'an pas encara coma "el búrro català" cargada la rauba de sang e d'aur de sa cultura...
Aubora-te raça asina,
Jos lo sant-clame del solelh,
N’i a pron de plegar l’esquina,
Lo temps dau gal s’acaba lèu.

E perqué pas començar per l'Occitània-Pride dau 31 de març?