Per l'Egeria que me butèt aquí, sus la tèla,

Quand vendràs vièlha un ser a la candèla,

Te trufaràs pas pus del paure de ieu, Ò malonèsta!

Que te caldrà cavalcar lo teu de monta-mameta!



mercredi 30 mars 2011

La nuòchada internacionala dau reborsièr

   L'òme modèrna es una feda. Auriái poscut apondre una feda ronhosa, mas uòi siái plan lunat e dirai puslèu una feda perduda.
   Mas que degun me venga pas parlar de l'intelligéncia dau tropèl! Çò qu'es entendut per las bedigas o es pas per lo tropèl uman, vertadièrs motons de Panurg que sèm.

   Basta que d'agachar las coas interminablas, de nuòch, en ivern de còps, que d'unes fan per se crompar la darrièra Nintendo, cresi que se sona la tres divessas o quicòm aital, o lo CD novèl de Jòni, benlèu lo darrièr abans que se momifica a de bon e que siágue panteonizat.
    Mai encara, las estinhassadas e desrabatge de conhonhons lo jorn de la dobertura de las sòldas, a pas d'oras, per se crompar a 50% lo tapa-pecat de dentèlas que tornarà alucar la flama dau fogau quand se conjugarà lo dever.
   E se onze cabras descloscadas e subrepagadas, que pican dins un balon sus un prat apelenquit, enluòc de pèrdre o de faire la cauma coma de costuma, se meton a ganhar, tota aquela motonalha abestida, vendrà isterica trepar los Aliscamps de París.

   Ò vai, tot es plan combinat per los mèstres dau tropèl: de l'apasturatge mediatic dau cada jorn, a l'estiva d'agost en riba de mar o a l'amontanhage ivernenc. N'i a que pensan! E, per pas que son fedam se faga de lagui e se dona a la demingra abans lo cotèl dau maselièr, t'escampan de podre d'embòrnia.

   Ne vòs, n'as!

   Te menan aqueles bons pastres de la jaça mondiala dins la dralha que li agrada de te faire seguir. Ara, an la tissa, per nos enlusernar un pauc mai, de faire de caduna de nòstras bèstias jornadas, de jornadas internacionalas de quicòm.
   De la jornada sens veituras a n'aquela sens telefonilhet, o a la Sant-Valentin, dedicada al amoroses, que se te'n tornas a l'ostal sens ton ramelet de ròsas te prendràs una espolsada tsunamica que t'ensenharà coma lo monta-mametas aviá rason.
   Te fan, per exemple la jornada de la francofonia que se poiriá sonar tanben jornada de la bretonofobia o de l'occitanofobia... E benlèu per se rescatar vòdan una jornada a las lengas mairalas, pas qu'una, e òc  an pas perdut lo babarròt. Se cal afanar de parlar un jorn dins l'an e de se calar los autres.

   I a tanben la jornada de l'aiga. E lo vin? De qué ne fan aqueles arlèris beveires de pissa de ranas? 
   E puòi i a de causas mai risolièras coma la jornada mondiala de las zònas umidosas que deu èstre a mon vejaire quicòm de calhòl, aquela de la jupa que me sembla indispensabla a la subrevida de l'espècia o aquela dau lavatge de las mans. Te cal esperar un an per te lavar las mans, pas que las mans. Al cap d'un an i auriá benlèu mai preissat a lavar: conoisses la cançon de carnaval, los pès, los pès, los pès ... amai lo cuol benlèu, non? Per lo cervèl, es ja fach, plan fach.

   Enfin auriái poscut desparlar de la jornada internacionala dels cagadors mas ieu siái pas concernit, en bon occitan, enfant de vinhairon, me'n vau cagar a la vinha. De qué volètz quand lo plec es pres.
   E puòi l'auretz comprés, siái un moton negre, aimi pas de cagar e de dançar amb la musica. Me farai sonque per ieu, una jornada mondiala o puslèu una nuòchada: la nuòchada internacionala dau reborsièr!



mercredi 23 mars 2011

"Aicí se sosca en Occitan !"


 Mon fantasm lo mai secret, mon pantais lo mai bèl seriá estat de me faire copar los pels per Jansemin, lo perruquièr agenés e de l'escotar, aquò fasent, declamar sas poësias. O pòdi dire, s'aviái viscut a n'aquela epòca e d'aquel temps seriái estat dau suc pelat, rasclat e de la codena lusenta.

   E quand agachi uòi dins las fèstas occitanas mon pòble borrut, pelut, mostachut e barbut, dels pelses longaruts, me disi qu'un poèta perruquièr, a la dintrada dau sègle XXI, nos fai bravament mestièr!

   Enfin me pensavi aquò fins a l'autre jorn, que tombèri sus la lista de las entrepresas labelizadas "Òc per l'Occitan".  Aimi aquela iniciativa subrebèla de l'IEO. Las entrepresas qu'o vòlon se marcan segon tres grases de practica de la lenga en son dintre per que los consumeires occitans e avisats las poscan causir, parlar sa lenga per sas crompas en luòc d'enriquesir la cordilhada d'entrepresas francimandas qu'an pas besonh de nòstres sòus.


   E de qué te vegèri pas dins la tièra dels estampilhats: "Òc per l'Occitan"?  Un perruquièr, i a un perruquièr que te copa los pels en quatre e en òc! Pas qu'un, te l'acòrdi, mas n'i un, dins Tarn, a Sant-Sulpici. Ne parlèri als amics e avèm rason d'aver decidit de nos anar far copar los pels a Sant-Sulpici!
   Mai encara, anam organizar un autocarri que nos menarà totes amassa a la tondeson e al desbosigatge de colinas. Çò esquerrièr es de sincronizar la buta dels pels de totes mas montarem per la luna vièlha venenta. Tant qu'a far, anar e tornar cinc cent quilomètres, un còp plumadas las tufas de totes, farem una virada de las bèlas que nos menerà dins d'unes restaurants e dins lo trentenat de domènis viticòlas labelizats. E se lo caufaire, un pauc pintat, un pauc encigalat, nos engruna l'autocarri, l'amic Roqueta de Clarmont d'Erau lo petaçarà en li parlant a l'aurelha en òc.


   Per butar un pauc mai luònh l'exercici, en espepissant aquela lista famosa, podèm faire un retrach robòt de l'occitana o de l'occitan de uòi. Es un sabentàs de primièra, mai que mai o cal dire dins sa lenga; festejaire de la granda saca que vòl beure, manjar e dançar al país; plan sapat, plan cultivat, plan apasturat de bonas causas, aima las vacanças e enrega de còps que i a los camins traversièrs que quatre avocats son marcats dins la lista per nos defendre e plaidejar en lenga nòstra! Siái pas segur qu'aquò ajudèsse a se sortir de l'embolh, mas cal saupre se faire plaser, e de tot biais i a pas de presons labelizadas.

   Òsca doncas a l'IEO per aquela idèa tan bèla, amb benlèu un pichon repròchi, puslèu una manca. Seriái estat quicòm mai d'apondre al tres nivèls actuals, "l'occitan nos agrada", "parlam occitan", "l'occitan es pertot" un nivèl quatre. Pas que pels pantaissaires coma ieu: "Aicí se sosca en occitan !"

   E òc, se sosca que s'aviái viscut dins lo temps de Jansemin, lo perruquièr...

lundi 14 mars 2011

Los V. P. P.

   Se i a un daquòs que m'empepina e que m'entaina, que m'enferonís e que me fai montar sus ma figuièra es aquela vòga dels V.I.P.: very important person, çò dison. La television, los medias e las marridas ràdios nos conflan de longa amb aquò, nos fan miralhejar la vida excepcionala d'aqueles despiucelaires de noirissas, bufècs coma de tamborns traucats, que petan dins la seda.

   Ont que siagues, ont que te n'anes i a de pesolhs revenguts que pòdon pas caupre dins sa pèl, que te passan davant per se prene las plaças de las bonas, s'afatonir sul radassièr e te daissar lo cadieron.
   A eles lo lièch mofle dins la clinica privada e lo cirurgian de tria per son agacin, a tu l'espital public sacrificat per emplenar son pòrtamoneda e l'intèrne novelaire per ton cancèr, l'avion privat per la marquesa of London per venir veire florir una ròsa dins son castèl segondari en Luberon (aquò es vertadièr!) per tu la bicicleta e lo geranium (aquò tanben!), per eles las lòtjas a l'estadi, lo cairat VIP:

0 = VIP² mon amor !, las projeccions, vendas e seradas privadas e patin e confin...

   E d'aquel mond que se montan lo cocò, ufanoses, auturoses, orgulhoses, vanitoses, pretencioses e glorioses que se pavonejan e que cagan de relòtges, n'i de mai en mai.
   Es pas de creire mas sèm enrodats sonque d'engènis, que son totes creators, ingeniors, quadres superiors.Valent a dire que los autres li son inferiors. Mas en lenga nòstra quadre se ditz tanben encastre e los encastres los fotèm a las cantonadas, amb los trastes, al bordilhièr que servisson pas a res.
   Amai lo conse de Cuja-las-Olivetas, un conse de patin-patan-pas-res, a empegat, aquel amòrri, una cocarda a sa veitura per se despartir dau vulgus e serà lèu un piòt de mai legion d'onorizat dins la galinièra elisèa.


   Ieu prepausi, per los destriar a de bon, de los sonar los V.P.P., los Vertadièrs Personatges Pichons o se preferissètz los Vergonhoses Personatges Pudents.
Que o cal dire, pudisson qu'enfalenan los òlis onchoses, lo grum gròs, mas aquò rai que coma disèm al nòstre çò que pudís, perís! L'òli de marrida qualitat davala als infèrns, e la grunada finís totjorn quichada dins la semau!


   Quand son pas los òmes que d'espereles se meton a despart, es la societat qu'o fa per eles.
   Aital avèm vist florir fa ja quauques temps de plaças d'aparcament reservadas pels andicapats, perdon ai broncat, per las personas de la mobilitat reducha. Òsca!

   Puòi an seguida las plaças per las femnas emprenhadas, per las familhetas amb la carretona, pels vièlhs qu'an de mal a se rebalar,... Las plaças pels cons, perdon pels mals comprenents, son totjorn al fons a una lèga. Avèm pas finit de marchar!

   L'autre jorn, agachant aquelas plaças d'apargament, voidas per una bona part, me prenguèri a soscar. Per qué pas faire al nòstre, còsta totas aquelas plaças reservadas, una tièra de plaças, una molonada, un fais, pintradas de rojas e marcada de la crotz d'aur, sonque per aqueles qu'auriam macarelizadas sas veituras. Amb una plancarta, pichoteta, que i auriá escrich dessús:

"Se vòs ma plaça, apren ma lenga!"