Per l'Egeria que me butèt aquí, sus la tèla,

Quand vendràs vièlha un ser a la candèla,

Te trufaràs pas pus del paure de ieu, Ò malonèsta!

Que te caldrà cavalcar lo teu de monta-mameta!



mardi 26 octobre 2010

Fumeta

   Temps agradiu de davalada que s'alentís dapasset per nos preparar melhor a l'ivern que s'anóncia.
Dejós la trelha rogejanta èrem a dinnar. Seguissiái de mos uòlhs somiaires un parpalhon jaune que volastrejava jos la genovesa quand, vegèri dins lo vent, revolumant, virolejant una pluma daurada.

   E me tornèron las paraulas de l'endevinhaire, èri ieu la pluma, èri ieu lo vent, l'agla de Bonèli...

   E m'enlairavi, volavi. S'apichonissiá Puòch Abon a dicha que dins la cisampa e dins la nèbla, enfin liure flotejavi. N'aprofiechèri per m'anar passejar dau costat de Sant-Lop, prenguèri lo pas de l'Òrtus raspalhant per jòc sas rancaredas de calquièr abans que de m'adralhar sus Erau. Las paraulas del poèta me portavan:
Long de la comba de l'Erau,
Lo vent davala
Dins l'argentum clar dels olius
Flume d'oblit.
M. Roqueta, Los saumes de la nuòch, "Oblit".

   Ribejavi dapasset las gòrjas, rasant las ondas escrumosas del flume, quand, a la nautor de la comba de Brunan, me volèron dins las plumas tres aglas negras. Dins lo ferotge combat que s'enseguiguèt, tot escàs se vegèri sas caras despietadosas asseudadas de ma sang e de mas paurs.
   Una semblava Cesar, lo Juli amb son nas crocut e l'autra un Napoleon de las aurelhas desempegadas que donava un pauc d'èr de Sarkò, lo tresen me'n remembri, portava la mostacha copada al cairat...
   Perdèri compés, cabussèri, piquèri del nas. M'anavi espotir, escagassar, escrapochinar, quand...
   Quand, ..., tombèri de morre dins l'aligòt que se refrejava dins la sièta de porcelana blanca, còsta mon espinèu que tubejava encara doçamaneta dins lo cendrièr.

   Per un còp, Molod, lo moro, m'aviá venduda de la bona!


Fumèta: los bonuses
Per me passar lo fotre de la cachavièlha, anèri a l'ordenator e cliquèri sul ligam:
http://www.planetdan.net/pics/misc/sarkozy.swf
(quand se cunha lo nanet, amb la mirga li cal desrabar lo cap, los pès amai lis alibòfis per l'escampar a l'azard Baltasar)
 FÒRÇA, FÒRÇA,  apasimant!

3 commentaires:

  1. Me parles pas de fumèta ...fa quinze jorns...ai pas tubat..

    RépondreSupprimer
  2. La mòrt dau pofre

    La novèla ven de tombar coma un tronàs sul calhau que n’es encara tot estabordit. Lo mond pòdon pas creire çò que dempuèi dimenge ser rechauchan lo pichon fenestron catodic e totas las radiòs localas e nacionalas. Aquò se pòt pas creire : lo pofre es mòrt. L’an trobat inèrt au fons de son aquarion de veire, un tentacul mostós de sa pròpia tinta coma s’aviá volgut escriure son testament. Ja, qualques làmias rosetas e chapairas (que poirián èsser d’elefantons) espeçavan lo paure animal. Aquel qu’aviá envasida l’actualitat dels darrièrs meses e copat l’èrba jols pés dels melhors « bocmequèrs », aquel pofre veniá de se morir.
    Òc, Pau lo pofre, Pau qu’aviá previstas totas las resultas de la copa dau mond de futbòl sens jamai s’enganar, aquel paure pofre s’en torna morir en plena glòria. (Benlèu qu’èra de Sèta …)
    Aquela novèla m’atristèt e decidiguèri d’anar espepissar un capelet al pé de Sant Ròc, amic meu de la pata garrèla. Davalèri la carrièra granda cap a la glèisa a pregar mon sant clapassièr. Passant lo parguèt ras la nau, me trachèri que lo bust de l’abat de Celanòva aviá desaparegut de son pedestal. Doas mametas rabrugadas que li demandèri se savián quicòm m’afortiguèron que l’avián enlevat tres aglas negras un matin de setembre e que degun s’escalustrèt de son avaliment. S’aviá estat aquel de Maò o de Lenin…. !
    Pensèri que las doas mametas avián degut nifar un pauc de « la bona de Molod ». La mai charaira apondèt qu’aviá agachada la santa escadrilha prenguent la volada cap al nord d’Erau, dau costat de Sant Guilhèm. D’unes dison que d’innocents d’Anhana los avián vists se pausar dau costat de Puòch Abon. Vegèron un fumèt blanquinet s’escapapar de la gleiseta e los Puòchabonencs de cridar : « Havemus abat ! Havemus abat ! »
    L’abat, rebiscolat tornèt escriure galejadas e charadissas. Pudorós, causissiá un nom d’escais : "Lo Monta mametas". Benlèu en sovenir de son viatge celèste ont aviá degut ne rescontrar qualqu’unas.
    Se volètz legir las darrièrs escrichs de l’abat de Puòch Abon, vos caldrà anar sus la telaranha e picar sul blòg del Monta mameta. Vos chalaretz.
    Segur qu'un jorn, quand lo Clapàs s'espandirà demest lo Motàs e Palavas, qu'auràn inaugurat la dètz-e-setena linha de tram, lo mond felibrenc partiràn de romeviatge se clinar davant lo tombèu bèl del Monta Mametas, enlai a Puòch Abon, e qu'auràn doblidat lo monument de Malhana.
    Quant a Paù lo pofre, los carnassièrs aguèron lèu fach de l’engolir que ne restèt pas mai que lo sovenir. Mas duscas quand ?

    Lo manja pofres (mas soi pas ieu que manjèri lo Pau)

    RépondreSupprimer
  3. Ò Manja-Pofre que me grafinhas un pauc mai a cada còp, m'en vau te la donar la benediccion de l'abat de Puòch Abon, vas veire un plan-ponh!
    Coma vèses sèm un còp de mai dins la meteissa dralha de pensada. Mas fas ja dos còps que me parlas de mon tombèl, se contunhas vas finir per m'emmascar!
    Fariás melhor de te mainar de tos co-administrats! Se vòs te pòdi depanar d'una botelha de gas!

    RépondreSupprimer